ELS ETIQUETEM I PROU

Santiago Sanchis  - escriptor i periodista (Fòrum Cristianisme)

Tenien una història, però ha quedat centrifugada amb el seu pas d’un lloc a altre, com si tinguérem un dret superior a arravatar-los allò que els pertanyia. Tenien una identitat, però ha quedat subsumida, diluïda, com si entenguérem que és natural i és lògic que això passe perquè ve en la factura per haver abandonat la seua terra. 

Dulce, Mirian, Juanvi Nve, Yuliia i els germans Mounaim i Abdel tenien la seua pròpia història, la seua identitat com a persones arrelades a un territori, a la biografia que anaven construint. I sembla que tot allò s’haja volatilitzat pel fet d’haver deixat arrere aquelles vides i vindre a instal·lar-se ací, molt a prop de les nostres. És com si hagueren pagat un peatge extra, afegit a tot el que comporta trencar una existència per intentar una altra.

El pitjor de tot és que han quedat reduïts a una etiqueta, a una única condició: immigrants. I eixa denúncia ens ha de fer reflexionar i reaccionar. Les persones són polièdriques, tenen vides més riques, capacitats i aptituds, somnis i anhels, records i vivències del seu propi passat i al que no poden renunciar. 

I nosaltres, sovint, ens encabotem a suprimir totes eixes perspectives de les seues vides i deixar-les en una cocció reduïda. Per què? Perquè ens resulta més fàcil clavar-los tots en una mateix sac, posar una única etiqueta, fabricar en cadena una manera uniformada de tractar-los i de relacionar-nos amb ells. Els immigrants. Això ens simplifica molt les coses. Ens abarateix l’esforç per comprendre’ls, intentar empatitzar amb el que són i representen, amb el que desitgen i persegueixen. És menys complicat unificar-los tots amb la mateixa definició: els immigrants.

I així, com qui no vol la cosa, passem per damunt d’una dona sociòloga, professora universitària, amb tres carreres; d’una mare coratge que ho va sacrificar tot per salvar el seu fill de les bandes; dels germans que tracten de traure avant la resta de família que encara queda a l’altre costat del mar, les pasteres i la travessa burlant la mort... 

Totes aquelles vides complexes i riques en matisos, tal i com vam escoltar en la conversa del 15 de novembre, són alguna cosa més que una única i homogènia etiqueta. Són alguna cosa més que immigrants. Són esperances. Són frustracions. Són històries que encara estan per acabar d’escriure. Són identitats que, com les nostres, sempre estaran en procés de construcció.