LA VEU DELS IMMIGRANTS

Vicent Estarlich (Grup Cristià del Dissabte)

Quan ens atrevim a donar veu a les persones immigrants, ens quedem bocabadats perquè ens mostren la realitat més crua que, encara que és davant dels nostres ulls, no la veiem.

Possiblement per a qualsevol de nosaltres, el sac on posem la realitat de les migracions siga un "totus revolutus", és a dir, hi posem totes les persones que arriben de fora a viure al nostre voltant sense reparar en diferències, diversitat i discriminacions d'igualtat d'oportunitats.

Aquest fenomen es repeteix constantment quan parlem de la pobresa, de les migracions i del maltractament a les persones vulnerables. Som molt donats a generalitzar de tal manera, que difuminem els rostres, deixant de veure la persona, la seua pròpia individualitat, la persona concreta, la que ens crida, la que toca a la nostra porta i que necessita que la mirem, que siguem ulls i tot oïdes per a ella, que rebem els seus sentiments i la que ens transmet les seues vivències.

Cal que ens esforcem per percebre la persona,  l'ésser humà que ens crida amb la seua història i la seua necessitat, amb la seua veu, expressió d’una cultura, d’un poble, d’unes condicions concretes.

Hem viscut l'oportunitat d'escoltar unes persones, de diferents continents, que han vingut a viure entre nosaltres: com els rebem, quins sentiments viuen i per quantes burocràcies les fem passar.

En un to amable, agraït i sincer, podíem descobrir la veu cascada pels crits no escoltats. Persones agraïdes que ens expressen els obstacles que aquesta societat nostra els posa, on elles senten que la societat parla molt dels drets humans, però no els aplica amb elles, no són admeses perquè no les tractem com a persones sinó com a col·lectiu.

Davant les persones immigrants, ens retratem com una societat que teoritza molt sobre els drets humans, però on ells són la mostra que no els apliquem, que deixem d'exercir l'esperit democràtic amb elles i no desenvolupem un tracte personal perquè puguen sentir-se persones úniques, ateses i acceptades.

Les persones immigrants ens fan adonar-nos que el nostre comportament també practica amb elles l'accepció de persones, perquè en posar-les a totes dintre d'un mateix sac, no percebem la discriminació que a la nostra societat realitzem segons del continent de procedència, de la raça o de la religió. Fem que hi haja classisme dintre del món de la migració. I en eixa accepció de persones, les africanes se'n porten la pitjor part. Les persones africanes, més enllà de tots els problemes comuns que passen totes les persones immigrants, han de suportar la discriminació de sols poder treballar al camp, encara que tinguen titulacions acadèmiques o professionals. El destí de les persones africanes a la nostra societat està molt reduït.

Impressionant la força de les seues veus per a fer a la nostra societat una reflexió profunda de com som de democràtics, humans, cívics i educats i per a descobrir com d’abusius podem ser sense adonar-nos de les injustícies de les quals som protagonistes en mantenir el sistema capitalista i arribar a falsejar ser deixebles de Jesús de Natzaret.

És d'agrair la reflexió que ens ha arribat d'eixes veus amables, agraïdes, afectuoses, respectuoses i amigues, sense acrituds però crues, reals i també dures, per ajudar-nos a obrir sentiments i poder ser més família.