ADVENT 2023

Joan Sifre  (CIEs NO!)

Bon dia. Voldria començar agraint a l’equip d’organització per haver comptant amb la Campanya CIEs NO, per a participar en aquest encontre sobre la immigració, en el marc de la celebració d’Advent.

Com a cristià pense que des que començà aquest temps preparatori del Nadal i d’inici de l’any litúrgic han hagut algunes imatges que han anat repetint-se en les lectures de la Paraula: la idea de mantenir-se vetllant i desperts, escodrinyant els signes dels temps i la de parar el camí per a una autèntica conversió al Regne de Deu, entre d’altres.

La veritat és que mirant al nostre voltant, davant dels murs de la vergonya o meditant sobre la guerra, molt hem de canviar per a alinear-nos al sentir de Deu pare-mare de misericòrdia. 

Preparar els camins significa construir ponts i enderrocar murs perquè arribe un temps nou de justícia (Francesc), on l’amor siga la nostra identitat i raó d’existència (T. Merton) i per a poder descobrir que la solidaritat és l’altra cara de la intimitat amb el Senyor i ser conscients que la intimitat de la llar de Deu és tan ampla que hi cap tota la humanitat (H. Nouwen).

Per això cal que “Siguem capaços de reaccionar amb un nou somni de fraternitat i d’amistat social que no es quede en paraules”, “Que la reflexió s’òbriga al diàleg amb totes les persones de bona voluntat” (FT 6) i especialment amb les més vulnerades.

Diu el Papa Francesc: “Un projecte amb grans objectius per al desenvolupament de tota la humanitat avui sona a deliri” (FT 16), però “Curar el món que ens rodeja i conté és tindre cura de nosaltres mateixa i necessitem constituir-nos en un “nosaltres”, que habite la casa comú”. “Quan parts de la humanitat semblen sacrificables en benefici (...) d’un sector digne de viure sense límits, en el fons no es considera ja a les persones com un valor primari que cal respectar i emparar”. “Aquest descarte s’expressa de múltiples formes, com en l’obsessió per reduir els costos laborals” (que te un efecte directe d’expandir la pobresa) (i de vegades) “assumeix formes miserables que creiem superades com el racisme”. “Quan es respecta la dignitat de l’home, (en canvi) i els seus drets són reconeguts i tutelats, floreix la creativitat i l’ingeni, i la personalitat humana pot desplegar les seues múltiples iniciatives en favor del bé comú” (FT 18-22). Per això hem d’apostar.

Què hem aprés en contacte amb les persones immigrants?

És difícil generalitzar, perquè varien les persones, les condicions. Jo m’he relacionat amb les persones immigrants sobretot en tres escenaris diferents: Les campanyes de solidaritat, el sindicat i el servei d’atenció a les persones immigrades i ara com a voluntari en la Campanya pel tancament dels CIEs. Si en els dos primers la relació era més “professional”, per a mi l’autèntica novetat ha estat la participació en la Campanya. Fa alguns anys que entre setmanalment a visitar les persones internades. En els altres àmbits no es percep amb la cruesa que es mostra en el centre d’internament el tracte que els hi donem i la inhumanitat del sistema. 

La Llei Orgànica de drets i llibertats dels estrangers en España (7/85) fou en el seu temps una de les més dures a Europa, perquè hi havia que fer mèrits per a poder entrar en la CEE en 1986; Eixe any, mitjançant els acords Schengen se suprimien algunes de les fronteres interiors reforçant les exteriors. Alhora es crearen els CIEs com instruments de la política migratòria comuna. En aquests moments hi ha 7 CIEs en Espanya i 220 en tota Europa.(A més d’altres centres, CETIS,...).

Nosaltres diem que son presons racistes, depenents del ministeri de l’interior i gestionades per la policia nacional, on es produeixen vulneracions de drets humans, una discrecionalitat excessiva, amb l’excusa de raons de seguretat, que deriva en maltractes; insuficients dotacions.., teòricament baix la supervisió del jutge de vigilància que freqüentment actua amb connivència amb la direcció del centre.

La nostra actuació es limita a fer acompanyament, donar recolzament psicosocial, vigilar condicions, detectar vulneració de drets, denunciar i sensibilitzar.

Què hem aprés dels immigrants, en el CIE i en altres llocs? 

Hem aprés el seu esforç per aconseguir arribar a l´Europa somniada en programes desesperats, dels que s’aprofiten les màfies. En molts casos fugir és inevitable per les seues condicions de vida, sense futur, amenaçats, pobresa... tot i que pesen molt les relacions familiars.

La seua resiliència, el seu empeny de mantenir el seu projecte migratori que tant els ha costat i del que depenen un ampli conjunt de relacions. Fins i tot dins de situacions desesperants. 

Al CIE és difícil rebre força de persones en la seua mateixa situació, però inclús en aquests hi ha una companyonia bàsica. També valoren l’ajuda i suport que les ONGs els poden donar.

En aquest context de vegades les conviccions creients són positives. 

Hem aprés també la voluntat d’inclusió i d’una vida normalitzada tot i que siguen molt conscients que no és fàcil ser immigrant en una societat racista com la nostra. 

Què ha significat tota aquesta experiència per a nosaltres activistes?

El contacte amb el dolor i la impotència ens referma en la voluntat de seguir; per tant també ens exigeix resiliència en la defensa dels seus drets, contra totes les formes de racisme i xenofòbia, contra la “necropolítica” que es fa impassible i indiferent davant la mort de pobles, persones, projectes, relacions pacífiques...i que afecta no sols a les víctimes directes sinó als dret de totes i tots.

Acabem de commemorar el 75 aniversari de la Declaració Universal dels drets humans. Un instrument vàlid, que orienta, tot i que resulte incomplet, que deu ser efectiu i aprofundit, que obre al “reconeixement” de les persones, dels seus sabers, cultura, diferències. 

No són aquestes les que ens separen, sinó la incapacitat d’acceptar-les (Aude Lorde), de construir una ciutadania global, quan totes i tots som “pròxims” i podem compartir els valors d’amistat social i fraternitat universal (Francesc). Per a la qual cosa fa falta un “plus d’humanitat” que ens faci avançar impregnant i fecundant els sistemes socials, econòmics, polítics i culturals (J. García Roca).

En la Campanya i fent acompanyament hem aprés que acompanyar no és només intermediar, sinó acollir, compartir, ajudar i defensar a les persones internades. La relació amb persones tan diferents, amb una vida “densa”,... ens ha ofert la oportunitat de trobar-nos, enriquir-nos, qüestionar-nos i desenvolupar-nos (FT 133), superant les inèrcies de la indiferència.

Avui estem més convençuts i convençudes  que els i les immigrants no sols són útils al desenvolupament de la societat (demogràfic, econòmic, polític,..) sinó que ens ofereixen la possibilitat de  recrear-nos, aprofundint valors i eixamplant els límits de la convivència. No sols devem enderrocar junts els murs físics, sinó també els culturals, religiosos per a construir un destí comú. La pau és el camí.

Quins sofriments fereixen i ofenen per irracionals i injustos?

Moltes d’aquestes persones són en realitat, diu Helena Maleno, expulsades dels seus territoris per condicions injustes, l’origen de les quals caldria esbrinar. (“No hi ha efecte crida. Hi ha efecte eixida, expulsió”). Per tant, els sofriments de les persones immigrants venen de lluny. 

És irracional que el estat els obligue a allò mateix que els impedeix, quan hi hauria alternatives que permanentment les ONGs demanem: Reclamem vies segures d’accés, demanem una nova regularització extraordinària de les persones que de fet viuen i treballen ací, demanem figures noves que es poden establir (contractació en origen, visa condicionada per a cercar de treball,...) si aquestes vies no s’estableixen es vulneren els drets i els obliguem a viure amagant-se.

Sofriments existeixen quan viuen l’eterna paradoxa dels immigrants necessaris i indesitjables. “mà d’obra necessària amb la que no volem conviure”. Així fem d’elles i d’ells “descartats”(Francesc) i “rebutjables” (Bauman), aptes per a l’economia irregular i submergida, per a les industries de l’esclavatge gestionades per màfies més o menys consentides, aplicant un procés de criminalització indiferenciada.

El negoci del control (fronteres externes, serveis de tota mena subcontractats...) agreuja la situació fent de la mort i el sofriment un negoci. És el que anomenem “necropolítica” que completa la “necroeconomía” de la que parla I. Zubero.

Com deia el “Grup del dissabte”: “La solució no vindrà de negar auxili, ni de l’expulsió, sinó d’oferir respostes cíviques, ètiques, solidàries, polítiques, culturals i religioses”. 

Tampoc la política d’asil europea i particularment l’espanyola han facilitat l’acollida i solidaritat de persones demandants de protecció, moltes d’elles amb grans trajectòries de patiments, tortures, persecucions, etc. “Som veus de dignitat” (CEAR).

Nosaltres som testimonis del sofriment inútil que representen els CIEs, que prorroguen altres patiments viscuts, ancestrals o quotidians, però que estan presents en l’experiència de molts pobles...sofriments de persones que requereixen cures, que deuen “sanar-se” amb delicadesa, perquè tot  patiment ens exigeix respecte.

Fa temps, en una concentració de les que fem l’últim dimarts de cada mes, davant la “porta blava” deia que “els càstigs tenen sentit, si en tenen, quan presenten alternatives millors. Però els càstigs pretesament “dissuasoris”, quan la guerra, la fam, la insostenibilitat climàtica, l’espoli, la malaltia, la impotència o la soledat són companyes habituals (i el pa de cada dia) per a molta gent, eixos càstigs contra el desig de viure no arriben a enterbolir la resiliència de seguir intentant-ho”. Crec que es així en els testimonis de les persones tancades en els CIEs.

Què demanen de les parròquies, de les comunitats i de les ONGs?

El que demanen cal interpretar-ho, perquè no sempre es farà explícit. Y aquesta serà una tasca que hem de fer inspirats i moguts per l’amor, que és la raó de la nostra existència, com deia T. Merton. Som nosaltres els que hem de sentir-nos “moguts per l’Esperit” davant d’aquesta realitat tan propera, que ens duu a reivindicar les víctimes, solidaritzar-nos amb elles alhora que “preguem sobre la vida”.

Jesús ho tingué clar: amar, acompanyar, servir als que sofreixen, fent el bé... tot i que legalment, religiosa o civilment no estiga permès. Defensar els drets humans, reivindicant, per damunt de les diferències, la pertinença a una única raça humana. Només així també nosaltres podem afirmar la vida, la dignitat de les persones i la fraternitat universal.

Les cristianes i cristians devem proclamar-ho des de l’opció preferencial pels pobres del nostre Deu que és un Deu de vida, com proclamem el destí universal dels bens (DSI), la solidaritat i la cura de la casa comuna (LS i LD). Per arribar a aquesta transformació cal el compromís ciutadà i la pràctica de “virtuts cíviques” coherents amb allò que creiem...on es guarda la memòria “subversiva” del crucificat que ens motiva a comprometre’ns amb caritat també política (FT 186).

El “Grup del dissabte” deia: Cal oferir respostes, alliberar de pors interessades. Necessitem una “pedagogia social” que afavorisca respostes afectives i efectives, la convivència cívica i el trobament humà (la qual cosa significa interessar-se, escoltar, acompanyar, acollir, defensar, curar..), generant dinàmiques de transformació.

La inclusió requereix un context ric comunitari i uns ambients que afavorisquen la participació. La comunitat cristiana hi pot exercir un paper específic que contribuisca a sanejar ferides des del respecte, afavorint l’autoestima, l’empoderament amb bondat i amabilitat.